Cookie preferences
Joieria contemporània: el paper de l’art en la democratització de les joies
La joieria contemporània s’entén com una disciplina joiera rica i complexa, que marca un abans i un després en el sector, i que es caracteritza per virar cap al terreny de l’art. Els inicis de la joieria artesanal són tan antics com els inicis de la pròpia humanitat. Des de fa milers d’anys, la joieria, elaborada de forma artesanal, ha esdevingut una activitat present en totes les civilitzacions. .
L’evolució de la joieria al llarg dels anys va comptar amb un punt d’inflexió amb l’arribada de la joieria contemporània. El concepte de joieria contemporània sorgeix en el moment en què els joiers viren la seva concepció joiera cap a un terreny creatiu, on l’artesania clàssica es combina amb el simbolisme i la capacitat d’expressió de les arts plàstiques. Si bé els inicis de la joieria contemporània daten de mitjans del segle XX, resulta impossible concebre aquesta aposta de la pràctica joiera per l’expressió i la imaginació sense tenir en compte la influència de corrents artístiques prematures.
El modernisme com a punta de llança de la democratització de la joieria
El modernisme (o Art-Noveau) esdevé el gran punt d’inflexió en la democratització de la joieria i l’aparició d’una pràctica que deixa de banda els cànons i les normatives per abraçar la fluïdesa de l’art. Sorgit a finals del segle XIX, el modernisme es convertia en un corrent artístic original, juvenil i modern que va animar a molts joiers a crear nous estils i nous llenguatges a través de la joieria. Influenciats pels valors socials, culturals i estètics del renaixement, a finals del segle XIX, els joiers europeus comencen a acceptar un rol a cavall entre l’art i l’artesania. Això genera l’eclosió de peces de joieria evocadora, amb formes no convencionals, que determina els inicis del que avui en dia coneixem com a joieria contemporània.
El joier artista i artesà: la influència de Hoffman i Lalique
Ben entrats al segle XX, hi ha dos noms que sobresurten en la construcció del que avui en dia anomenem joieria contemporània. D’una banda el parisenc René Lalique, i d’altra, el txec Joseph Hoffman. El joier Lalique va ser propulsor del que s’anomenaria joieria modernista, on al seu taller adoptava el rol d’artesà i d’artista al mateix temps. Especialment interessat en la confecció de peces de vidre i de joieria, Lalique es va atrevir a crear obres monumentals, més pròpies de l’art, utilitzant tècniques que fins llavors eren emprades pels artesans. L’altre nom que sobresurt a inicis del segle XX és el de l’arquitecte i joier Joseph Hoffman. Influït pel període d’entreguerres, Hoffman pretenia plasmar les corrents artístiques del moment en una societat que considerava ancorada en el passat. “Mentre les nostres ciutats i cases, els nostres armaris, la nostra roba i les nostres joies i els nostres sentiments no representin l’esperit de la nostra època d’una forma pura, senzilla i bella, romandrem infinitament endarrerits”, assegurava l’artista txec. Per aquest motiu, Hoffman apostava per una joieria que trenqués esquemes, amb una alta influència de l’art.
Hermann Jünger i el naixement de la joieria contemporània als anys 60
Si hi ha una època en la qual existeix cert consens sobre el naixement oficial de la joieria contemporània és a la dècada dels cinquanta i seixanta. Amb les conseqüències de la Segona Guerra Mundial ben presents al vell continent, i en un context d’industrialització, el joier alemany Hermann Jünger aposta per una joieria que fugi d’allò convencional i de les regles compositives. Jünger, que va ser director de la Akademie der Bildenden Künste de Munich, va inculcar una forma de treball creativa, explorant els límits tradicionals de la joieria, i utilitzant metalls no convencionals.
A la tasca de Jünger com a impulsor de la joieria contemporània li seguirien altres noms destacats com l’holandès Gijs Bakker o el britànic David Wtkins. Aquests autors decideixen allunyar-se de la producció industrial i aposten per una joieria conceptual, abstracta i evocadora. El resultat és el naixement de joies amb capacitat d’expressió i alta influència artística.
La joieria contemporània mediterrània: de Capdevila a Majoral
El tancament cultural a l’Espanya franquista va fer endarrerir l’entrada de la joieria contemporània al país fins als anys setanta. Abans, però, l’orfebre català Manuel Capdevila ja havia deixat empremta en una nova manera de fer joieria. Ho feia des de París, on va crear fermalls que trencaven amb els cànons establerts. A Capdevila li agradava treballar amb materials austers, i va ser l’iniciador al 1959 de l’aula oberta de joieria a l’Escola Massana.
Enric Majoral va ser un dels pioners que va arribar a la joieria contemporània de manera natural en el seu procés creatiu. L’itinerari d’Enric Majoral es remunta als anys setanta a l’Illa de Formentera, on el joier català hi troba l’indret per deixar volar la seva imaginació. El procés creatiu de Majoral neix de forma paral·lela a les escoles de joieria, de forma autodidacta, permetent-li la creació de processos propis, i concebre les joies com una forma d’expressió cultural i artística.
El resultat és el d’un joier que s’ha fet a si mateix aprenent de tot allò que l’envolta, i combinant tècniques tradicionals amb la seva imaginació. Joies amb un llenguatge singular, que evoquen emoció i natura sobre del cos de qui les llueix, ampliant l’univers de la joia.
