Durant dos mesos, l’Estudi Laterna de Santa Gertrudis va ser un espai d’observació. Un indret on el paisatge de Formentera deixava de ser horitzó per convertir-se en matèria, estructura i memòria. Sota el títol Terres Margantes. Una altra Arcàdia, Enric Majoral i Jordi Sarrà han proposat una manera d’acostar-se a l’illa que no passa per la representació, sinó per la lectura lenta del que s’hi amaga.
L’exposició Terres Margantes. Una altra Arcàdia neix d’una llarga amistat i d’una manera compartida d’habitar i relacionar-se amb l’illa. A Enric Majoral i Jordi Sarrà els uneix la seva curiositat per la forma i el procés, però també una relació profunda amb Formentera, que ha esdevingut alhora font inesgotable d’inspiració i la seva llar. Tots dos artistes han observat els mateixos camins, les mateixes roques i les mateixes transformacions lentes del paisatge. D’aquesta experiència comuna sorgeix un projecte on escultura i fotografia es troben per explorar allò que queda sota la superfície.
L’art com a vehicle pe llegir la terra
Per a aquesta exposició, Enric Majoral ha presentat una vintena d’escultures de bronze inspirades en les formes geològiques de Formentera. Cavitats erosionades, terres calcàries, sediments i textures modelades pel vent i la sal es converteixen en peces que semblen nascudes directament de les profunditats de l’illa.
Les peces no descriuen el paisatge. El retenen. El fixen en un altre estat. El gest manual i la fosa directa transformen la matèria en una altra presència: compacta, silenciosa, concentrada.
El bronze accentua les irregularitats i fa visibles les marques del temps. Cada peça conté una memòria mínima del territori. No el representa: el condensa.
Un paisatge construït a través de la imatge
Les fotografies de Jordi Sarrà s’allunyen de qualsevol voluntat documental. No expliquen el lloc: el reescriuen.
A partir de fragments del paisatge, de roques, murs i cavitats, construeix imatges on la llum i l’espai es reorganitzen. La superposició de plans altera les escales. El que sembla recognoscible es desplaça cap a un altre estat de percepció.
Les imatges no s’entenen d’un sol cop. Demanen una mirada que s’hi estigui. Que accepti la incertesa del que es veu. El paisatge esdevé una construcció mental.
Un diàleg sorgit de dues mirades
La força de Terres Margantes. Una altra Arcàdia es troba en el diàleg que s’estableix quan les dues formes expressives conviuen en un mateix espai. Les escultures concentren el paisatge; les fotografies l'expandeixen. Unes treballen amb el pes, la densitat i la gravetat. Les altres amb la llum, la profunditat i la percepció..
Lluny d’il·lustrar-se mútuament, les obres es condicionen i es completen. Cada llenguatge amplia l’altre i obre noves maneres d’acostar-se al territori.
Aquesta relació no és circumstancial. És el resultat d'anys de complicitat artística i humana entre els dos artistes. D'una observació compartida que ha permès que els processos creatius s’influeixin mútuament fins a configurar una aproximació compartida.
Quan el paisatge esdevé memòria
Durant més de dos mesos, l’exposició ha proposat una lectura alternativa de Formentera. No la de la imatge immediata, sinó la que s’inscriu en la textura de les roques, en els estrats de la terra i en les formes que el temps modela lentament.
Terres Margantes. Una altra Arcàdia, ha estat, sobretot, una invitació a observar amb atenció la bellesa d’una illa única i singular. A descobrir que el paisatge no és només allò que veiem, sinó també allò que persisteix sota la superfície: una estructura invisible feta de matèria, memòria i temps.
.jpeg)
